Ashirda va néixer a Lindau, a la vorera del llac Constanca, fa 53 anys i el 1971 es va establir a Mallorca desprès d’una llarga etapa de nomadisme. La seva primerenca inquietud per les filosofies orientals la dugué a conèixer in situ diverses cultures com la budista, a Birmània; la taoista, al Japó; la musulmana, al Pakistan, o la hinduista, a la India. Gracies a aquesta experiència viatgera diu haver descobert que “la mort no te perquè ser un assumpte tenebrós, sinó tot el contrari, un esdeveniment que pot dur-se amb alegria”. Aquesta és la creença que motiva la seva singular ocupació: l’assistència als malalts terminals i als seus familiars per procurar una mort mes digna. El seu interès pel treball de les parques no va néixer d’una sobtada revelació: una cosa la dugué a l’altra i va saber començar prest i des de baix –des dels peus, vull dir.
“Un vident californià descobrí el poder de les meves mans quan jo era adolescent i em va animar a treballar amb elles, per això em vaig apuntar a un curset de massatge podal”, relata. El que no debia saber Ashirda en aquell temps es que el peu porta un simbolisme funerari: el moribund es un caminant, se’n va, deixa petjades. Desprès d’estudiar a Amsterdam amb l’acupuntor Jan Van Baarle, es va diplomar el 1979 a l’ Institut Nacional de Reflexologia Podal de Califòrnia. Avui viu de les seves mans i dels nostres peus, ja que no cobra el seu treball com a comare de la mort. “Per a mi, parlar amb un moribund es com fer-ho amb un amic”, explica, “i per això, tan sols admet obsequis o donatius. Es com un intercanvi. Una vegada em varen regalar un cotxe vell!” El seu treball esta basat en l’experiència científica de la doctora suïssa Elisabeth Kübler-Ross, la qual, com Raymond Moody, ha indagat la qüestió de la vida desprès de la vida mitjançant d’anys de convivència amb pacients terminals o en estat de mort clínica. La seva indagació amb els moribunds als quals considera “els mestres mes grans d’aquest món”, genera de tot d’una una gran polèmica entre els seus companys de professió, que veien transgredida la frontera del explorable, però avui es una reconeguda autoritat al camp de la Tannatologia.
“Jo tracto amb la por”, diu Ashirda per resumir el seu difícil treball devora el llit de mort, “i a vegades he de subjectar durant hores la ma del moribund per anar alliberant la seva angoixa”. Assistir els familiars, als quals convida a compartir obertament amb el malalt les seves inquietuds davant l’últim trànsit – de manera que no quedi aïllat- es la seva tasca principal. “Generalment, el malalt en fase terminal intueix que la seva vida esta a punt de extingir-se i si nosaltres silenciam davant d’ell aquesta certesa o adoptam una actitud culpabilitzadora (“no et moris, no em pots fer això”), l’únic que feim es llevar-li l’oportunitat de comunicar-se en llibertat abans de partir”. Per això, ella defensa, a mes de l’eutanàsia, el dret a morir a casa, substituint la prolongació artificial d’una agonia hospitalària per un entorn de diàleg i comprensió. “Donar-li a un esser estimat l’ocasió d’acomiadar-se al salo, amb l’estimació del seus i fins i tot amb musica, és el regal mes gran que pots fer a la seva vida”.
Amb aquesta sort –tan inusitada- va contar fa poc un famós pintor sud-africà afincat a Mallorca, al qual Ashirda acompanya, pel marc, cap a la mort. “Gracies a ella, va morir mes alegre, conscient i tranquil”. Assegura una jove parenta del difunt. “El va ajudar a acceptar sense temor la proximitat de la mort i per això volgué reconciliar-se amb tots els seus enemics, als quals crida, un per un, per aclarir les seves diferencies. L’al.lota, que ja ha perdut set essers estimats, confessa amb entusiasme que questa ha estat “la primera vegada” que ha vist morir i que ha viscut l’experiència “com una cosa meravellosa”. A principi de segle, el poeta Rainer Maria Rilke anunciava que “el desig de tenir una mort pròpia” arribaria a ser “tan estrany com una vida personal”.
Ashirda Auren creu que el moment del comiat tan sols causa terror si no s’ha transitat per la vida amb coratge, intensitat i capacitat de compromís. El seu pelegrinatge és justament d’aquells que no fugen de la ruta alternativa, que es sempre la mes rica en imprevists. Així, entre els seus milers de treballs figuren el de rentaplats, traductora i ballarina de strip japonès (teatre per vouyers), i de les seves incontables anècdotes, tal vegada la mes reveladora sigui aquesta que ella conta en dues paraules: “Una vegada em va tocar tractar a un home havia tornat boig. Enmig del primer massatge de peus, esclafi a riure, tan sola reia i reia, sense aturar, justament com un boig. Li vaig preguntar si volia que jo compartís la broma. I ell contesta: “Es que ningú m’havia estimat tant com ara”.
Debades, es nom de Ashirda significa “benedicció d’amor”. Avui, ella viu a pis antic del carrer Berard, en el carismàtic barri de Sa Calatrava on s’ha fet molt popular gracies a les seves “moses” xineses. Es tracta d’uns bastonets d’artemisa que s’encenen per encalentir un punt concret del cos sense tocar la pell. Actuen com agulles de calor i els centres estimulats corresponen als punts i meridians de l’acupuntura. Molts veïns acudeixen a ella amb problemes de reumatisme, insomni o depressió, i fins i tot per un sospitós retard menstrual, perquè les acaroni amb la “moxa”. Però el plat fort de Ashirda no es la malaltia, sinó la mort, que ella ajuda a afrontar com una cosa quotidiana i que , diu, mereix la mateixa celebració que el naixement, un succeït “l’abisme anterior el qual contemplam –segons Nabokov- amb mes indiferència que aquell cap a em correm”.